Més gelat que un rave

Aventures i desventures a la terra del bòreas


Deixa un comentari

Hei så lenge!

Esta serà l’última entrada que escriuré al bloc. Demà agafaré un vol cap a Alacant i tornaré, però no sé exactament on. Ha passat un any i han passat moltes coses. Sincerament tinc la sensació que açò no és una tornada al mateix lloc d’on me’n vaig anar ara fa un any, d’on vaig “pegar a fugir” perquè el clima social s’havia tornat insuportable i les expectatives de futur s’havien esvaït com tantes altres esperances i promeses.

Segurament eixe lloc on torne haja canviat, cert és que res es manté immutable excepte la mort. Si el canvi ha sigut per a millor o pitjor, el temps ho dirà. Però més important encara serà l’empremta que esta experiència em deixa, perquè en realitat no haurà sigut tant el canvi que eixe lloc haja patit, sinó el que s’ha donat en la meua percepció. Puc assegurar-vos que eixa percepció s’ha vist modificada en gran manera. Si no fora per aquest motiu m’hauria sigut molt més difícil prendre la decisió sobre tornar o romandre a Noruega.

Moltes coses se’m queden per escriure, perdudes pels calaixos de les idees i barrejades, sincerem-nos, amb certes dosis de peresa. Però no patiu que tampoc vos perdeu res. Noruega és un país normal, dins els estàndards occidentals. Un país amb una societat normal. On es practica una política normal. Senzillament, són demòcrates normals. I açò tan obvi és una d’eixes coses que et fa vorer que el nostre país no és normal. Intentar explicar la corrupció i el boom immobiliari als companys d’oficina és una tasca reveladora i altament pedagògica. Sobretot per a u mateix.

Abans d’anar-me’n em van fer prometre que no parlaria de política, que no acabaria “cremat” com m’havia passat allí. Però quan et pregunten i has de donar respostes tampoc et pots amagar. I la situació és la que és. Les vegades que he tornat per a visitar-vos m’heu donat a entendre que, inclús sense voler, s’acaba parlant del mateix de sempre, a saber, política, economia, corrupció… Que no importa per on comence la conversa, roda i volta, a parar a Albaida. Als companys els resulta difícil entendre la magnitud de la desfeta que patim. Explica’ls que tenim pisos construïts per a 15-20 anys… Però pitjor encara resulta quan et pregunten: perquè? Perquè no ha hagut cap control? Perquè els polítics no han fet la seua faena (treballar per l’interès públic) i s’han aliat amb els lladres? Però sobretot, perquè la gent ho ha permès durant tants anys? Perquè els han continuat votant unes eleccions darrere unes altres?

I l’explicació, resumint, és que no som un país normal dins eixos estàndards occidentals. Som una anomalia on el fascisme va guanyar i va governar durant dècades. I com la gent a tot s’acostuma, s’ha acabat creant una societat anòmala on certs tics fascistes (autoritarisme, caciquisme, uniformització…) estan tan normalitzats que no es veuen com a nocius. Ans al contrari, molta gent veu correcta eixa manera de funcionar i li agradaria formar part d’eixe tipus de poder. I clar, si a esta societat li aplega la democràcia –millor o pitjor, però democràcia- com caiguda del cel, no resulta gens sorprenent que continue repetint eixes maneres de fer pre-democràtiques, però ja normalitzades, dins el nou règim.

I ara sí, després d’esta explicació, la gent comença a entendre per on van els tirs. Per sort, els joves que ja estem deixant de ser-ho em sigut parits en democràcia. Hem anat a escoles que estaven certament més lliures que les d’abans. De fet, estudiar més enllà dels catorze anys ja és una fita que molts dels nostres pares no van poder gaudir. Hem pogut viatjar i estudiar per Europa i, tant com se’ns ha acollit, hem obert els braços a la gent que ha vingut de fora a casa nostra.
Potser eixa siga l’única esperança que ens queda, la de la renovació. Sobretot la dels principis. I mentre hi haja esperança hi hauran motius per a seguir lluitant. Perquè caldrà lluitar, tingueu-ho clar. Lluitar pels canvis. Si som prou forts, serà per una manera diferent, intel•ligent i honesta de fer les coses, de gestionar allò públic. Si no, els canvis ens vindran imposats a la força, sense contar amb les nostres necessitats, individuals i col•lectives.

A mi m’ha fet falta estar un any ben lluny per a poder vore tot açò amb més claredat. Espere que estes poques paraules puguen servir-vos també a vosaltres.

Una abraçada a tots.


Deixa un comentari

Per sempre…

Hui vull escriure una entrada que no té res a vore amb la meva experiència ací a Noruega. Com a molt vos puc dir que hui he anat a la principal fira de la construcció que fan a aquest país, la Byggreisdeg, però res com els anys daurats de Cevisama on tenien models en bikini per a promocionar rajoletes. Del que vull parlar hui és del “Acuerdo de la Sociedad civil por la Comunitat Valenciana”* i de la societat civil valenciana.

Sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho.

D’una banda, dijous nit es reunia a un edifici Veles e Vents vestigi de l’America’s Cup, la flor i nata de Valencia i alrededores, tots seguint la crida del president Alberto Fabra i amparats baix el leitmotiv “Acord per la Comunitat Valenciana”. No sé ben bé què era el que es volia fer amb aquest acte. Supose que fer una crida per tal de celebrar-nos com a poble amb l’objectiu d’esforçar-nos i unir-nos per a eixir del pou de merda on ens trobem. De bones intencions està l’infern ple, el problema és que després de 20 anys d’estar manant no tens ningú a qui culpar de l’herència rebuda i els problemes que t’has generat tu mateix no pots amagar-los durant tant de temps.

Coentor, un concepte dificil de traduir.

Coentor, un concepte dificil de traduir.

A estes altures del partit, deuríem tindre prou clar que no representen a la societat civil valenciana sinó només a una part (i no majoritària) encara que tinguen majoria absoluta a les Corts. Amb els números a la mà, les passades eleccions van ser votats per un 34% del cens, que no és poc, però va ser un percentatge menor que a les anteriors eleccions i que molt possiblement siga un electorat que s’haja anat erosionant segons indiquen les enquestes. Des d’ací li desitje de tot cor a Carles Choví i als seus Demòcrates Valencians que facen una bona campanya d’ací a les eleccions autonòmiques/locals i puguen guanyar-li a UPyD la guerra per les restes que vagen deixant els populars. Seria un símptoma positiu.

M’abstindré de perdre el temps comentant res més sobre l’assumpte. Crec que el nomenament de Cristina Tárrega [sic] com a representant de la seua “societat civil valenciana” deixa ben clar el nivell de serietat i compromís d’esta gent i ens indica que cada dia estan més lluny de la realitat.**

Assumiràs la veu d’un poble.

D’altra banda, anit al Palau de Congressos el grup de folk Al Tall donava el seu últim concert abans de la seua retirada. D’ells només diré que són a la música en valencià el mateix que Fuster o Estellés a la literatura. Als que vos haja entrat cert repelús donada eixa catalanofòbia amb la qual se’ns ha criat a molts des de xicotets, vos recomane que escolteu algun tema com poden ser “Lladres”, “Dansà”, “Processó” o “Cant de Maulets”. Totes són cançons pertanyents al disc Quan el mal ve d’Almansa que és, i seguint amb l’analogia, el Llibre de Meravelles de la música valenciana. Ja posats vos recomanaria també el seu últim treball Vergonya, cavallers, vergonya on fan un repàs musicat de la figura de Jaume I. I com no, “Tio Canya”, tot un himne intergeneracional. Crec que no trobareu en estes cançons cap referència al pancatalanisme, només patriotisme valencià, un amor culte, saludable i ben orgullós pel seu país.

altall_persempre

Es retiren d’Al Tall, però no de la música.

Mentre que a la festa del PPCV només van anar quatre gats segurament amb tot pagat de les nostres butxaques (i al pas que anem, de les dels nostres fills i nets), les entrades per al concert d’Al Tall feia alguna setmana que s’havien esgotat. Allí estaven anit personalitats de la cultura, la política i representants de gran part de l’associacionisme civil valencià. No sé si tots els que allí estaven representen a més d’eixe 34% minvant, però sí sé que estos últims amb molts dels que no volgueren estar dijous amb el PPCV (com les Universitats i els Empresaris) en sumen molts més que eixe 34%.

El mal d’Almansa

Servisca tota aquesta reflexió per a deixar testimoni de que després de dos dècades des que vam deixar entrar al PP a la Generalitat creient que eren ells qui defensaven la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra economia i, en definitiva, la nostra societat i manera de viure enfront d’agressions externes, eixa cultura i eixa llengua resisteixen, no tant l’economia… Vorem si esta societat i esta manera de viure decideixen seguir fent camí per si mateix, o continuen deixant-se violar (anava a escriure trepitjar, però em pareix que es queda curt) pel mal d’Almansa que no és cap altre que la nostra falta d’autoestima i autoconeixement. Ja sabeu, conèixer és estimar.

ps: Haja o no haja votat al PPCV, com a ciutadà em sent responsable de permetre’ls la seua permanència als llocs de poder i representació.

pss: I també la cançò “Darrer Diumenge d’Octubre”, que se m’oblidava!

*No he trobat cap document oficial a la web de la Generalitat, ni tan sols en castellà, no cal dir en valencià. Això diu molt de la serietat amb que es prenen el tema. Com podeu comprobar, l’enllaç el posa el diari El Mundo.
**Realitat que no saben ni observar ni interpretar. Només cal vore cóm enten esta gent que s’han de fer servir les xarcies socials. Començaren amb el hashtag #SocietatxCV i acabaren amb el de #MorrallaxCV.


1 comentari

Quina calitja

Hi ha una cosa que m’ha sorprès molt gratament d’aquesta experiència subpolar i que em té captivat. Es tracta de la importància que agafa el pas del temps al llarg de l’any ací, on la visualització de les estacions és fa tan clara. El fet que existisca un hivern blanc i mort, on el gel és rei, contrasta greument amb l’explosió de vida que comporta l’arribada de la primavera i l’estiu. M’imagine que la tardor també pagarà la pena.

primavera

Tot açò em fa pensar en el guirigall d’oratge que sens mostra en latituds inferiors, amb eixes tronades d’estiu que s’emporten ponts per davant i uns hiverns on vestim manega curta quinze dies abans de nadal. No es que ací no hi haja canvi climàtic, clar que hi ha. Ací la gent diu que les primaveres duren ben poc, quinze dies, i no com abans. No cal dir que nosaltres fa temps que perdérem les primaveres…

primavera002

Clar, ara s’entén amb més facilitat la relació que als països nòrdics tenen amb l’hivern, considerant-lo com un moment on la vida s’apaga. El millor exemple és el Fimbulvinter, “l’hivern més gran” que vindrà abans del Ragnarok, la fi del mon segons les mitologies nòrdiques. Si, a més a més, afegim els estudis sobre canvi climàtic que indiquen que la fase d’escalfament global que vivim ens porta cap a una desestabilització del sistema climàtic global i una conseqüent edat de gel, resulta normal la conscienciació respecte de la natura i el medi ambient que es dona a aquestos llocs. Que ací reciclen ja ho sabreu, però damunt ho fan amb trellat. Amb el fem dels biodegradables (restes de menjar i papers suaus) la ciutat d’Oslo genera biocombustible per als autobusos urbans.

Ja sabeu, cuideu el medi ambient que sinó quan ens donem compte serà massa tard per a poder disfrutar-lo.


4 comentaris

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Coral Romput (extracte), Vicent Andrés Estellés

No sé ben bé perquè escric açò però els versos d’Estellés tenen gran part de culpa. Durant l’any passat i enguany es celebraven diferents esdeveniments celebrant al poeta, i llegint Coral Romput m’he trobat amb estos versos (entre d’altres) que m’han paregut ben apropiats per a comentar aquest moment en el que em trobe dins aquesta aventura semi-polar.

Tècnicament la beca que em permet estar a Oslo finalitza en Agost. No vaig a negar que tinc ganes de gaudir de les coses que es tiren a faltar al estar tan lluny (principalment les bones companyies, el patrimoni gastronòmic i el territori, sempre el territori…) Però (des?)afortunadament a la feina m’han oferit la possibilitat de treballar durant sis mesos més, guanyant més diners dels que actualment estic rebent amb la beca i el que em paga l’oficina, tot legal, amb un contracte d’eixos que a espanya ja són en perill d’extinció i amb les corresponents retencions e impostos que, ací a Noruega, són poca broma però garateixen uns drets que allí estem perdent cada vegada a més velocitat. Ací es prenen el treball ben seriosament, encara que de vegades parega una altra cosa…

Així que si no hi ha cap problema, coneixeré el Mr. Hyde del que ja porte viscut ací. Enfrontar l’hivern àrtic després de l’explosió de vida que suposa l’arribada de l’estiu a aquestes latituds és ben diferent a arribar quan t’has de jugar la vida amb el gel però només t’espera una millora substancial de la climatologia.

Però segur que vosaltres teniu ganes de que em quede més temps per ací dalt per tal de poder seguir disfrutant de tan meravellós blog com és aquest… Bo, siguem seriosos, últimament he tingut aquest espai un poc abandonat, i és que ací les vacances són en juliol i això, barrejat amb les tornades exprés (alguns encara están flipant amb la sorpresa),  visites i nous companys de casa, ha fet que estos dos últims mesos hagen estat ben atrafegats.

Total, que jo em pensava que agost acabaria sent un “Adeu Oslo” però, per ara, es queda en un “Fins prompte, València”.

Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l’alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t’he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé. 


Deixa un comentari

Gratulerer med dagen!

Ahir va ser Syttende Mai, dia que commemora la signatura de la Constitució Noruega al 1814 i festa nacional del país. Per a que vos feu una idea de la importància que té aquesta celebració, al calendari noruec hi ha dos festes principals: Jul (Nadal) i Syttende Mai, i no sé quina de les dos tenen per més important.

barnetog

Bàsicament es tracta d’una exaltació de l’esperit nacional i el patriotisme i totes eixes coses, res de nou. El que resulta interessant és la forma més que el missatge: ací l’únic exercit que voreu desfilar serà el dels xiquets (infantil i primaria, crec) amb l’estendard de la seua escola, portant banderes nacionals, tocant música festiva i vestint els diversos vestits típics nacionals en funció de la regió d’origen. Cada escola realitza una cercavila per el seu veïnat, i després es dirigeixen cap al centre de la ciutat des d’on, totes les escoles juntes, realitzen una gran processó fins al palau reial on els espera la família reial al complet per a saludar durant unes quatre hores.

Aquest dia la gent sol portar els vestits típics (Bunad) o, si no en tenen, vestir d’etiqueta. I es preparen esmorzars i dinars de tal manera que se sol passar el dia fent visita als diferents menjars als que et conviden.

Fins ací la crònica, passem a la crítica.

Primer de tot: els noruecs no saben el que és una bona festa. Em referisc a que, bé siga per excés o per defecte, dona la sensació que falta alegria o sobra alcohol. Per a mi que soc falleret, ha sigut com un dia de Sant Josep al que li ha faltat un punt. Li ha faltat més color, més menjar típic, més música pel carrer, més soroll… Es com si s’agafaren la festa massa seriosament. O almenys l’aspecte públic. En l’aspecte privat he de dir que no està malament, però no deixa de ser un dinarot a casa d’uns amics.

Malgrat açò, el que em té commocionat és el fet de celebrar una diada nacional “ciutadana”, no militar; que es prenguen tan seriosament aquesta festa i el seu significat; el respecte que tenen per la seua nacionalitat; el patriotisme sa. I això sí que els ho enveje. Perquè, per a desgràcia nostra, com a espanyols no podem gaudir d’una festa similar. O millor dit, no podem gaudir d’una manera similar (sana) de la festa nacional. Només heu de pensar en què es celebra i com es celebra a Espanya. Que el dia nacional siga la data del descobriment d’Amèrica, anteriorment conegut com Dia de la Raza, i el dia de la constitució la major part de les celebracions que es realitzen siguen institucionals i no cíviques o populars (per no dir que aquestes últimes són inexistents) diu molt de la nostra autoestima com a nació.

No sé si algun dia podrem gaudir d’una festa nacional integradora i saludable. Tampoc sé si serà com a espanyols o no. Només puc dir que durant tot el dia d’ahir, amb tanta vestimenta tradicional i tant d’esperit nacional i un oratge de tronà bascosa molt de la terreta, no em vaig poder traure del cap la cançó del Tio Canya…


Deixa un comentari >

Entrada tardia i curta, però acertada per ser el dia del llibre (a Espanya) i perquè a la secció de cultura d’El País ho celebren amb articles com aquest sobre Kjartan Flogstad i la seua novela “Gran Manila”.

“Hay quienes dicen que la clase obrera ya no existe, pero no es verdad: la han desplazado al Tercer Mundo y es más grande que nunca, solo que está en peores condiciones, como en el siglo XIX; y debería tener los derechos que tuvimos nosotros en el XX”.

Ale, un altre llibre més per a la llista.


11 comentaris

Noruega i el menjar (I): Brunost

brunost

A Noruega no són molt “culinaris” que digam. No li donen importància al fet de cuinar o  menjar. De fet, dona la sensació que els noruecs només veuen el menjar com una cosa necessària per a no caure’t mort, com respirar, i no com a una activitat que pot aportar molta més felicitat que la de suplir una necessitat bàsica.

Per a que es feu una idea del que vos conte, ací no comprenen que per a fer una tortilla l’hages de girar i coure-la pels dos costats. Senzillament posen quatre coses a la paella (tomaca, creïlla i rúcula, per exemple) i després afegeixen un ou batut i esperen que estiga l’ou cuit, i j a tenen una omelette.

Precisament per açò resulta sorprenent que el producte nacional siga més que acceptable. El brunost (literalment formatge marró) és un formatge molt grassós i amb molt de sucres, ideal per a carregar energia als desdejunis. I de fet és molt típic combinar-lo amb confitura de freses. I és tant nacional que una volta passes la frontera i entres en Suècia ja no en mengen, per als suecs açò del brunost és una cosa de noruecs.

La veritat és que tenia les meues sospites respecte al famós formatge marró, però ben al contrari, m’ha sorprès i em declare un enamorat.

 

ps: Se m’oblidava. Es pot trobar a tallades, però el més normal és comprar el formatge a peça  i utilitzar un tallador que han inventat a propòsit i que jo no havia vist mai en la vida. Resulta un poc estrany perquè es podria tallar amb ganivet, però possiblement no es traurien tallades tan fines. El problema és que quan et queda molt poc de la peça aquest tipus de tallador ja no trau trellat… però com a mínim resulta curiós.