Més gelat que un rave

Aventures i desventures a la terra del bòreas


4 comentaris

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Coral Romput (extracte), Vicent Andrés Estellés

No sé ben bé perquè escric açò però els versos d’Estellés tenen gran part de culpa. Durant l’any passat i enguany es celebraven diferents esdeveniments celebrant al poeta, i llegint Coral Romput m’he trobat amb estos versos (entre d’altres) que m’han paregut ben apropiats per a comentar aquest moment en el que em trobe dins aquesta aventura semi-polar.

Tècnicament la beca que em permet estar a Oslo finalitza en Agost. No vaig a negar que tinc ganes de gaudir de les coses que es tiren a faltar al estar tan lluny (principalment les bones companyies, el patrimoni gastronòmic i el territori, sempre el territori…) Però (des?)afortunadament a la feina m’han oferit la possibilitat de treballar durant sis mesos més, guanyant més diners dels que actualment estic rebent amb la beca i el que em paga l’oficina, tot legal, amb un contracte d’eixos que a espanya ja són en perill d’extinció i amb les corresponents retencions e impostos que, ací a Noruega, són poca broma però garateixen uns drets que allí estem perdent cada vegada a més velocitat. Ací es prenen el treball ben seriosament, encara que de vegades parega una altra cosa…

Així que si no hi ha cap problema, coneixeré el Mr. Hyde del que ja porte viscut ací. Enfrontar l’hivern àrtic després de l’explosió de vida que suposa l’arribada de l’estiu a aquestes latituds és ben diferent a arribar quan t’has de jugar la vida amb el gel però només t’espera una millora substancial de la climatologia.

Però segur que vosaltres teniu ganes de que em quede més temps per ací dalt per tal de poder seguir disfrutant de tan meravellós blog com és aquest… Bo, siguem seriosos, últimament he tingut aquest espai un poc abandonat, i és que ací les vacances són en juliol i això, barrejat amb les tornades exprés (alguns encara están flipant amb la sorpresa),  visites i nous companys de casa, ha fet que estos dos últims mesos hagen estat ben atrafegats.

Total, que jo em pensava que agost acabaria sent un “Adeu Oslo” però, per ara, es queda en un “Fins prompte, València”.

Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l’alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t’he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé. 

Anuncis