Més gelat que un rave

Aventures i desventures a la terra del bòreas


Deixa un comentari

Gratulerer med dagen!

Ahir va ser Syttende Mai, dia que commemora la signatura de la Constitució Noruega al 1814 i festa nacional del país. Per a que vos feu una idea de la importància que té aquesta celebració, al calendari noruec hi ha dos festes principals: Jul (Nadal) i Syttende Mai, i no sé quina de les dos tenen per més important.

barnetog

Bàsicament es tracta d’una exaltació de l’esperit nacional i el patriotisme i totes eixes coses, res de nou. El que resulta interessant és la forma més que el missatge: ací l’únic exercit que voreu desfilar serà el dels xiquets (infantil i primaria, crec) amb l’estendard de la seua escola, portant banderes nacionals, tocant música festiva i vestint els diversos vestits típics nacionals en funció de la regió d’origen. Cada escola realitza una cercavila per el seu veïnat, i després es dirigeixen cap al centre de la ciutat des d’on, totes les escoles juntes, realitzen una gran processó fins al palau reial on els espera la família reial al complet per a saludar durant unes quatre hores.

Aquest dia la gent sol portar els vestits típics (Bunad) o, si no en tenen, vestir d’etiqueta. I es preparen esmorzars i dinars de tal manera que se sol passar el dia fent visita als diferents menjars als que et conviden.

Fins ací la crònica, passem a la crítica.

Primer de tot: els noruecs no saben el que és una bona festa. Em referisc a que, bé siga per excés o per defecte, dona la sensació que falta alegria o sobra alcohol. Per a mi que soc falleret, ha sigut com un dia de Sant Josep al que li ha faltat un punt. Li ha faltat més color, més menjar típic, més música pel carrer, més soroll… Es com si s’agafaren la festa massa seriosament. O almenys l’aspecte públic. En l’aspecte privat he de dir que no està malament, però no deixa de ser un dinarot a casa d’uns amics.

Malgrat açò, el que em té commocionat és el fet de celebrar una diada nacional “ciutadana”, no militar; que es prenguen tan seriosament aquesta festa i el seu significat; el respecte que tenen per la seua nacionalitat; el patriotisme sa. I això sí que els ho enveje. Perquè, per a desgràcia nostra, com a espanyols no podem gaudir d’una festa similar. O millor dit, no podem gaudir d’una manera similar (sana) de la festa nacional. Només heu de pensar en què es celebra i com es celebra a Espanya. Que el dia nacional siga la data del descobriment d’Amèrica, anteriorment conegut com Dia de la Raza, i el dia de la constitució la major part de les celebracions que es realitzen siguen institucionals i no cíviques o populars (per no dir que aquestes últimes són inexistents) diu molt de la nostra autoestima com a nació.

No sé si algun dia podrem gaudir d’una festa nacional integradora i saludable. Tampoc sé si serà com a espanyols o no. Només puc dir que durant tot el dia d’ahir, amb tanta vestimenta tradicional i tant d’esperit nacional i un oratge de tronà bascosa molt de la terreta, no em vaig poder traure del cap la cançó del Tio Canya…

Anuncis


Deixa un comentari

Fra Vigeland til Vigeland (1:2)

Vigelandsparken

Frognerparken a vista d’ocell

Divendres Sant vaig estar a un d’eixos llocs que no pots deixar de visitar quan vens a Oslo: El Parc Frogner (Frognerparken). Concretament l’atracció principal és la zona on es troben les escultures de Gustav Vigeland i que, de fet, fan que el parc siga més conegut com a parc Vigeland (Vigelandsparken) o parc de les escultures.

I la veritat és que era inevitable que el parc acabara anomenant-se “de les escultures”: més de 200 obres en bronze i granit que representen el pas del temps i les diferents emocions que integren l‘ànima de l’esser humà. Tota una declaració d’intencions per part de l’artista. De fet es pot dir que aquesta és l’obra d’una vida: l’escultor va acordar amb l’ajuntament d’Oslo que donaria tota la seva obra a la ciutat a canvi de que l’ajuntament -que anava a assolar l’edifici on treballava Vigeland- li construirà una nova vivenda/taller que després passara a ser museu.

Originalment, el lloc on es situa el parc era una finca privada que l’ajuntament d’Oslo va comprar a finals del s. XIX per a garantir el territori necessari per a l’expansió de la ciutat. D’aquesta finca, la qual ja contenia un jardí d’estil romàntic, es va decidir fer un parc públic recreatiu i per a practicar esport. Ací es va localitzar l’Exhibició del Jubileu de 1914 on es celebrava el centenari de la seua constitució (sí senyors, estos noruecs es gasten una carta magna de 200 anys de vida, igualet que la intocabilíssima i sacrosanta constitució espanyola…). Vigeland es trasllada al nou estudi prop del parc al 1924, des d’on continuarà treballant fins la seua mort al 1943. A banda de les escultures de Vigeland, el parc també conté la casa de camp que dona nom a la finca i al parc, on es troba situat el Museu d’Historia de la Ciutat d’Oslo.

Però el que ens interessa és la zona de les escultures. El disseny del parc (de les escultures) es típicament neoclàssic i es divideix en 5 (o 6) zones repartides al llarg d’un eix principal, mentre que els detalls que conformen la il·luminació, escales i portes estan conformats en un estil modernista net i abstracte, molt a la manera de Mackintosh. Les escultures es troben dividides en dos grans conjunts. Les de bronze, situades a un pont que creua una llacuna artificial, i les de granit, que conformen el conjunt escultòric als peus de l’obelisc.

Les Portes del Parc. Crec que hauré de tornar de nit per a vore eixes lámpares en acció...

Les Portes del Parc. Crec que hauré de tornar de nit per a vore eixes lámpares en acció…

Comencem entrant per la porta principal, un conjunt de forja i granit que consta d’una porta central i quatre laterals. Atenció al treball en forja i a la presència que prenen les làmpares.

Detall de forja a les portes

Detall de forja a les portes

A partir d’ací seguim un gran passeig que ens porta fins al pont, el qual conté el primer dels grans grups escultòrics del parc, el de les figures en bronze. Com a curiositat, ací es troba el Sinnataggen (xiquet rabiós) que, no sé perquè, s’ha convertit en imatge de referencia de la ciutat.

Escultures del pont

Escultures de bornze a la zona del pont. Ira, violència, locura…

Estima

… i també estima. No tot anava a ser roín!

Continuem caminant pel pont que ens du a parar a la font. Aquest fou l’encàrrec original de la ciutat a l’artista, i al final acabà el tio amb pensió vitalícia… Tonto no era este Vigeland!

Font

La font que, com podeu vore, ara a l’hivern no té aigua.

I ja per fi, arribem a la zona del monòlit, possiblement la peça més reconeguda del parc. La figura alça uns 14 metres i està composta per un muntó de figures humanes.

El monolit, la principal atracció del parc.

El monòlit, la principal atracció del parc.

Ací el teniu. El monòlit en tota la seua esplendor!

Ací el teniu. El monòlit en tota la seua esplendor!

A mi personalment em va agradar prou més el conjunt escultòric que es troba als peus del monòlit, aquesta volta en granit. La varietat de figures, d’homes i dones de totes les edats, i de les diferents emocions i accions que representen li dona a tot el conjunt un aire d’espiritualitat i solemnitat, de reflexió al voltant del sentit de la vida i del nostre pas per este mon, que crec que és precisament el que l’autor volia aconseguir.

El conjunt escultòric als peeus del monòlit, per a mi, conté les obres més belles de tot el parc.

El conjunt escultòric als peus del monòlit, per a mi, conté les obres més belles de tot el parc.

Més enllà del monòlit trobem un rellotge solar la base del qual conté les figures dels dotze signes zodiacals. No se m’havia ocorregut abans però amb el canvi d’hora no sé si caldria rotar un poc el rellotge per a ajustar-lo a l’horari d’estiu.

El rellotge de sol, amb les figures zodiacals a la base.

El rellotge de sol, amb les figures zodiacals a la base.

Detall de l'arc ecuatorial del rellotge solar

Detall de l’arc ecuatorial del rellotge solar

Finalment l’última peça del conjunt escultòric és la roda de la vida, una escultura on diferents figures humanes, infantils i adultes, conformen un anell que representa el pas del temps i el seu efecte sobre la vida humana.

La roda de la vida

La roda de la vida, from cradle to grave (no se si es nota però la foto no és meua…)

Abans de rematar, m’agradaria fer menció especial de tot el treball en forja de les portes i reixes que separen les diferents zones del parc  i també dels elements de iluminació. Molt elegant, m’agradaria tornar de nit per vore com és l’espai…

El treball en forja, impressionant

El treball en forja, impressionant

Per a anar acabant, la visita és totalment recomanable i resulta lògic que siga l’atracció més visitada de la ciutat. El fet que siga de bades també ajuda molt… Aixina que ja sabeu, si veniu a Oslo no deixeu de visitar el parc, i tampoc de visitar-me a mi! ;P

Bonus track: El parc és l’obra magna de Gustav Vigeland, però a la pròxima vos parlaré d’Emanuel Vigeland, germà menut de l’anterior que va viure sempre a la seva ombra a pesar de ser un artista polifacètic i tan interessant com Gustav, però molt menys reconegut…