Esta serà l’última entrada que escriuré al bloc. Demà agafaré un vol cap a Alacant i tornaré, però no sé exactament on. Ha passat un any i han passat moltes coses. Sincerament tinc la sensació que açò no és una tornada al mateix lloc d’on me’n vaig anar ara fa un any, d’on vaig “pegar a fugir” perquè el clima social s’havia tornat insuportable i les expectatives de futur s’havien esvaït com tantes altres esperances i promeses.
Segurament eixe lloc on torne haja canviat, cert és que res es manté immutable excepte la mort. Si el canvi ha sigut per a millor o pitjor, el temps ho dirà. Però més important encara serà l’empremta que esta experiència em deixa, perquè en realitat no haurà sigut tant el canvi que eixe lloc haja patit, sinó el que s’ha donat en la meua percepció. Puc assegurar-vos que eixa percepció s’ha vist modificada en gran manera. Si no fora per aquest motiu m’hauria sigut molt més difícil prendre la decisió sobre tornar o romandre a Noruega.
Moltes coses se’m queden per escriure, perdudes pels calaixos de les idees i barrejades, sincerem-nos, amb certes dosis de peresa. Però no patiu que tampoc vos perdeu res. Noruega és un país normal, dins els estàndards occidentals. Un país amb una societat normal. On es practica una política normal. Senzillament, són demòcrates normals. I açò tan obvi és una d’eixes coses que et fa vorer que el nostre país no és normal. Intentar explicar la corrupció i el boom immobiliari als companys d’oficina és una tasca reveladora i altament pedagògica. Sobretot per a u mateix.
Abans d’anar-me’n em van fer prometre que no parlaria de política, que no acabaria “cremat” com m’havia passat allí. Però quan et pregunten i has de donar respostes tampoc et pots amagar. I la situació és la que és. Les vegades que he tornat per a visitar-vos m’heu donat a entendre que, inclús sense voler, s’acaba parlant del mateix de sempre, a saber, política, economia, corrupció… Que no importa per on comence la conversa, roda i volta, a parar a Albaida. Als companys els resulta difícil entendre la magnitud de la desfeta que patim. Explica’ls que tenim pisos construïts per a 15-20 anys… Però pitjor encara resulta quan et pregunten: perquè? Perquè no ha hagut cap control? Perquè els polítics no han fet la seua faena (treballar per l’interès públic) i s’han aliat amb els lladres? Però sobretot, perquè la gent ho ha permès durant tants anys? Perquè els han continuat votant unes eleccions darrere unes altres?
I l’explicació, resumint, és que no som un país normal dins eixos estàndards occidentals. Som una anomalia on el fascisme va guanyar i va governar durant dècades. I com la gent a tot s’acostuma, s’ha acabat creant una societat anòmala on certs tics fascistes (autoritarisme, caciquisme, uniformització…) estan tan normalitzats que no es veuen com a nocius. Ans al contrari, molta gent veu correcta eixa manera de funcionar i li agradaria formar part d’eixe tipus de poder. I clar, si a esta societat li aplega la democràcia –millor o pitjor, però democràcia- com caiguda del cel, no resulta gens sorprenent que continue repetint eixes maneres de fer pre-democràtiques, però ja normalitzades, dins el nou règim.
I ara sí, després d’esta explicació, la gent comença a entendre per on van els tirs. Per sort, els joves que ja estem deixant de ser-ho em sigut parits en democràcia. Hem anat a escoles que estaven certament més lliures que les d’abans. De fet, estudiar més enllà dels catorze anys ja és una fita que molts dels nostres pares no van poder gaudir. Hem pogut viatjar i estudiar per Europa i, tant com se’ns ha acollit, hem obert els braços a la gent que ha vingut de fora a casa nostra.
Potser eixa siga l’única esperança que ens queda, la de la renovació. Sobretot la dels principis. I mentre hi haja esperança hi hauran motius per a seguir lluitant. Perquè caldrà lluitar, tingueu-ho clar. Lluitar pels canvis. Si som prou forts, serà per una manera diferent, intel•ligent i honesta de fer les coses, de gestionar allò públic. Si no, els canvis ens vindran imposats a la força, sense contar amb les nostres necessitats, individuals i col•lectives.
A mi m’ha fet falta estar un any ben lluny per a poder vore tot açò amb més claredat. Espere que estes poques paraules puguen servir-vos també a vosaltres.
Una abraçada a tots.
Més gelat que un rave 